QUE NO MORI LA REVOLTAPer Marina Pallàs i Barta
/\/\ /\/\ /\/\ .
El teu nom és com una serralada; Maria-Mercè Marçal. Agresta i aguda, dones les vistes més clares a aquelles que venen darrere teu, grimpant amb les mans. Com tu vas fer sempre, lluitar i alliberar-te amb les teves pròpies mans. I amb què vas sembrar, també per nosaltres, més llibertat.
ON TOT COMENÇA
ON TOT COMENÇA
Fullscreen
Rondaven les set de la tarda i la llum queia tènue sobre els camps plans
d’Ivars, tot donant a aquell vast jardí delimitat només per les muntanyes un to
que sospitava poc atzarós. Efectivament, la vista que envoltava aquella casa
tenia la mateixa composició que les seves poesies. Aquell idil·li i melangia em
feien pensar que sí, que allò que abraçaven havia de ser la masia on es va
criar Maria-Mercè Marçal i Serra (1952-1998), la poetessa més popular de la
literatura catalana i, alhora, tan vagament estudiada (Lluïsa Julià i Josefa Contijoch són algunes de les
autores que confirmen l’excepció, i també Maria Nunes, un article de la qual ha
guiat la redacció i cronologia d’aquest reportatge[1]).
La tres voltes rebel encara ara, 21 anys després de la seva mort prematura, quan els seus mots reprenen, en llegir-los, tanta o més força que la que ella els donà, dotant-los, per instint, però també a consciència, de sentit i de vida. Així m’ho indicaven també les coordenades al meu mòbil que havia extret de la genuïna web
endrets.cat, que situa sobre la geografia catalana els indrets clau de la vida dels autors i, per tant, també de la literatura catalana.
Fullscreen
Rere la porta reixada, ja davant
la casa, un caminet recte s’obria fins a l’antiga masia, i a l’esquerra, un
gran desmai, preciós i potser encara més antic que la mateixa casa, em donava
la benvinguda. A la dreta, dos jardiners que no passaven dels trenta
s’encarregaven de trobar i mantenir l’harmonia entre les bardisses del jardí,
en contrast al ritme estrident de la música que sortia de la furgoneta aparcada
al fons, amb les portes obertes de bat a bat.
–Hola! Hola!!! –vaig haver de cridar fins a superar els decibels que retrucaven entre les parets de la finca, mentre estirava el braç per la reixa. Un d’ells es va apropar.
–Perdona. Saps si aquesta és la casa de Maria-Mercè Marçal? –i em vaig penjar la càmera darrere l’espatlla ja que, d’entrada, la meva presentació ja havia estat prou indiscreta.
–Nen!!! –crida al seu company, mentre assenyala enrere, cap a la masia–. Saps si es diu… Maria... Marçal?
–Bé, ella es va criar aquí, però no…
–Espera! Hi ha un senyor a dins que sí que ho sap, tot això. I es va perdre cap a l’interior del jardí.
–Hola! Hola!!! –vaig haver de cridar fins a superar els decibels que retrucaven entre les parets de la finca, mentre estirava el braç per la reixa. Un d’ells es va apropar.
–Perdona. Saps si aquesta és la casa de Maria-Mercè Marçal? –i em vaig penjar la càmera darrere l’espatlla ja que, d’entrada, la meva presentació ja havia estat prou indiscreta.
–Nen!!! –crida al seu company, mentre assenyala enrere, cap a la masia–. Saps si es diu… Maria... Marçal?
–Bé, ella es va criar aquí, però no…
–Espera! Hi ha un senyor a dins que sí que ho sap, tot això. I es va perdre cap a l’interior del jardí.
Maria-Mercè Marçal amb el seu pare a Cal Tous
Fullscreen
Uns minuts més tard,
s’apropava un home amb un somriure d’orella a orella. Llanço de nou la
pregunta.
–Mmm… Bé, això era Cal Tous.
–Tous!!! Sí, clar! Cal Tous!! –i vaig haver de contenir un salt.
Molt amablement, i després de vorejar-la, el Carlos em va deixar passar a l’interior de la casa (que ara és Can Salvadó, una casa rural), que datava de 1913 i que vam travessar a través del portal original, després d’obrir-lo amb una clau immensa i pesada, també original.
–Mmm… Bé, això era Cal Tous.
–Tous!!! Sí, clar! Cal Tous!! –i vaig haver de contenir un salt.
Molt amablement, i després de vorejar-la, el Carlos em va deixar passar a l’interior de la casa (que ara és Can Salvadó, una casa rural), que datava de 1913 i que vam travessar a través del portal original, després d’obrir-lo amb una clau immensa i pesada, també original.
Maria-Mercè Marçal amb el seu pare a Cal Tous
A dins, vam recórrer unes arcades que duien fins al que foren els estables de la casa i, finalment, les estances dels treballadors. Escales amunt, al primer pis, trobàvem les cambres i salons on feia vida la família.
Fullscreen
D’una banda, s’obrien amb
vistes panoràmiques a la plana que conduïa a les muntanyes, repassades en blau
al fons. Allà a l’horitzó s’hi dilucidaven, volant encara amunt, els somnis
fugits d’aquella petita Maria-Mercè Marçal que va haver de créixer a la força
quan, en morir l’àvia Francisca,
la casa que havia alçat a principis de segle l’avi Joan va passar en mans del
seu oncle Josep, l’hereu, que va expulsar-los d’aquell petit paradís frustrat.
Aquella família de pagès va haver de reinventar-se i començar de nou lluny de
les arrels i la casa pairal, primer a Barbens, i després de nou a Ivars.
Fullscreen
L’altra banda de la casa donava al sol ponent, i a aquell desmai
misteriós atrapat en una solemne reverència. Si en arribar havia pogut captar
la mateixa melancolia que tenyia tota la seva obra poètica, de ben segur que
aquell robust arbre (tan antic com la casa, tal com em va fer saber en Carlos)
representava l’element que em faltava: la seva força i vitalitat, aquelles que
sempre van donar corda a la seva rebel·lia. Un cop al jardí m’hi vaig apropar
en silenci, fins al punt on el terra mostrava unes arrels enormes que
sobreeixien com rèptils
nedant entre els meus peus.
Em preguntava si, algun cop,
la Maria-Mercè, que ja va conjurar els seus primers versos als sis anys, hauria
trobat inspiració als peus d’aquell vell amic, quan de sobte vaig veure com
l’arbre s’obria en vertical, mostrant una peculiar marca que el recorria de cap
a peus, com una nafra que havia
fet crosta. Un llamp l’havia partit pel mig, em va dir en Carlos, tal com
l’expulsió sobtada d’aquella casa va partir la
infància de la poetessa.
Així en va deixar constància molts anys després d’aquell fet.
Així en va deixar constància molts anys després d’aquell fet.
"Si hi entrés, però, de segur que no hi trobaria el paradís que sento perdut sense haver posseït mai."
Amb tot, l’arbre s’havia alçat desafiant i majestuós, fins a ser més alt que la mateixa casa. Explícitament, Maria-Mercè Marçal semblava que no en volia saber res de la masia, però en tota la seva obra, les seves arrels sobreïxen robustes, en forma de metàfores que sempre la retornen als paratges rústics, límpids i innocents de la plana.
Potser aquell dia havíem fet una mica de justícia en reconèixer la seva marca innegable en aquell indret, tal com l’indret marcaria per sempre la seva poesia.
LA TRIPLE REBEL·LIÓ
Immersa en l’ambient gris de la tardor del 63 a la ciutat de Lleida, i partint d’un record trist de l’escola franquista, Maria-Mercè Marçal comença el batxillerat de lletres i descobreix en la literatura nous mons que ja no pararan d’estendre’s, on ella s’immergirà fins a adquirir una cultura, llengua i veu poètica pròpies. Un cop a Clàssiques, a la Universitat de Barcelona (1969-1972) coneix Ramon Pinyol, un dels capdavanters del grup de poetes universitaris “la Generació del Mall”, amb qui estableix una estreta complicitat que finalment els duu a casar-se i independitzar-se junts.
Pinyol l’introdueix en cercles de la cultura catalana, on coneix referents decisius en el seu univers com Carles Riba, J.V. Foix i Joan Brossa. Però aviat, Maria-Mercè Marçal reconeix no haver acabat de trobar el seu lloc al Mall, on sempre se la coneixeria més “com acompanyant del Ramon, que no pas com jo (ella) mateixa”. A poc a poc, i a través d’una crisi total d’autoestima, diferències en l’àmbit personal, afectiu i sexual es fan paleses en la seva relació amb en Ramon, amb qui afloren tensions i incompatibilitats més enllà del que comparteixen en l’àmbit polític i intel·lectual i, fins i tot, dels ideals.
La crisi culmina l’any 75 amb la seva separació, moment des del qual aquesta es va articulant en forma d’activisme i militància política, quan Maria-Mercè Marçal pren consciència de la dimensió social del seu paper secundari en tant que dona.
Un fet que no vol deixar passar mai més per alt a cap nivell, de manera que fa de la seva situació de dona i poetessa centre del seu pensament.
Fullscreen
A través de la recerca de la identitat i d’un espai propi, “una cambra pròpia”, tal com ella mateixa expressa, supera la crisi mentre s’embarca en incomptables i intenses aventures d’amors, amistats, literatura, política, defensa de la llengua, feminisme i maternitat.
L’any 76 es converteix, amb 24 anys, en la primera dona en guanyar el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes, el poemari que s’obre amb la seva famosa divisa:
L’any 76 es converteix, amb 24 anys, en la primera dona en guanyar el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes, el poemari que s’obre amb la seva famosa divisa:
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Amb aquesta deixa clar que,
amb tot, de la seva condició “no triada” en fa la base de la seva identitat,
sense res que plànyer, sinó al contrari: és la seva “triple rebel·lió” que la
durà a reafirmar-se i a viure també com a forma mateixa de revolta, esdevenint
indissoluble
“vida i poesia (que) fan la trena, indestriables”[3].
“vida i poesia (que) fan la trena, indestriables”[3].
UN LLEGAT
Mostra d’aquest aliatge
indivís entre vida i literatura és el monument dedicat a l’autora que em constava que hi havia als peus de
l’Ermita de la Mare de Déu de l’Horta d’Ivars,
i que em va costar tant de trobar. Tant, que vaig donar voltes a l’ermita fins que se’m
va creuar una senyora, a qui li vaig preguntar
si sabia on hi havia una gran M metàl·lica.
Fullscreen
–La de la Maria-Mercè Marçal?
És allà!– jo només veia arbres i fulles–. Sí, allà! No la veus...? És que clar,
saps què passa? Que la seva filla…
És clar! No hi havia donat! Vaig córrer cap a l’heura i, efectivament, en apropar-m’hi des del davant, les lianes van anar acusant una M gegant, coberta de verd.
És clar! No hi havia donat! Vaig córrer cap a l’heura i, efectivament, en apropar-m’hi des del davant, les lianes van anar acusant una M gegant, coberta de verd.
Fullscreen
Heura Marçal va néixer el
novembre de 1980, d’un embaràs fruit de la relació amb un company casat.
Maria-Mercè afrontà la maternitat
en solitari, amb la seva visió i força particulars, com un acte més de
reafirmació i rebel·lia. Sal oberta,
qui sap si com el femení utòpic del cel
obert amb què es confon, “en reble”, en la seva primera divisa, tracta el tema de la maternitat d’una
forma que no tenia precedents literaris, i converteix, a través de mots
juganers plens de força, en causa i insígnia tot llast i ferida.
Maria-Mercè Marçal i Fina Birulés
Fullscreen
L’autora la va usar constantment per construir-se i descobrir-se, mentre a la vegada construïa el seu univers literari, i descobria més personalitats amb qui compartir-lo, des de noves veus i referents, fins a Fina Birulés, la seva parella i companya de vida, durant tots els anys feliços que van precedir l’hora en què es va apagar la poetessa.
Maria-Mercè Marçal i Fina Birulés
“M’esforço no pas a sobreviure, sinó a viure”, va declarar aquell 1998. I precisament és per això que, malgrat no sobreviure a la malaltia, Maria-Mercè Marçal segueix viva.
Rere els versos, des de les vistes a nous horitzons que ens deixa la seva obra, com una serralada agresta i aguda. L’escriptura fou una forma de revolta, però ara, sobretot, és un llegat que ens deixa, sempre a punt de rebel·lia.
[1] Nunes, Maria (2018). “Maria-Mercè Marçal: una biografia”. Revista de Catalunya, Núm. 304 , 176-186
[2] Marçal, Maria-Mercè (1985) [1982]. Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall
[3] Marçal, Maria-Mercè (2000) [1989]. Llengua abolida (1973-1988). València: Eliseu Climent
Scroll down to continue
Swipe to continue
Swipe to continue
QUE NO MORI LA REVOLTA
ON TOT COMENÇA
LA TRIPLE REBEL·LIÓ
UN LLEGAT
QUE NO MORI LA REVOLTA
ON TOT COMENÇA
LA TRIPLE REBEL·LIÓ
UN LLEGAT
