Al meu estimat desertor

A la capital de l’Urgell va conèixer a la que seria la seva esposa, Paquita Casbas Galicia, natural de Fraga, treballadora de la fonda targarina Cal Sila, situada a la Plaça dels Albers.

Amb ella es casà a l’església de Sant Martí de Lleida el 31 de març de 1937.

Un cop casats, la parella tornà a Tàrrega i s’instal·là en un habitatge d’una sola planta del número 6 del carrer Urgellet. La llar tenia una gran terrassa plena de cactus, una afició que engrandia l’Enric cada dia de mercat amb un nou exemplar d'aquesta planta.

El dia 8 de setembre de 1937 la seva història canvià per sempre més.

L'Enric va ser cridat a incorporar-se a l’exèrcit republicà, en els Serveis Auxiliars.

En la seva absència, la Paquita, que ja llavors estava embarassada de cinc mesos de la Maria Teresa, anà a viure a casa dels sogres, a Lleida.

En aquella època, el castell de Gardeny feia les funcions de presó, juntament amb altres espais de la ciutat, com l’antic quarter de la Panera, els calabossos de la Paeria i la Diputació.

A més, des de l’estiu de 1936, a Gardeny s’hi duia a terme la instrucció de les milícies obreres populars.

El 2 de novembre de 1937, el dia de les ànimes, les ales negres del feixisme sobrevolaren Lleida.

A quarts de quatre de la tarda la bombardejaren nou avions Savoia-Marchetti de l’Aviazione Legionaria Italiana, carregats amb 12.600 kg de bombes. Descarregaren amb fúria, i la capital de Ponent suportava el pitjor atac de la seva història contemporània.

Durant aquell fatídic episodi, la Paquita i el padrí es trobaven a Gardeny, a visitar l’Enric. El so ensordidor de les bombes ho inundava tot.

Poques setmanes després de l’arribada de l’Enric Curià a Barcelona, la capital catalana fou novament bombardejada.

Durant els dies 16, 17 i 18 de març del 1938, l’aviació feixista italiana hi llençà 45.000 kg de bombes. En total, 41 hores de terror i 12 atacs, que van produir centenars de morts, més de mil ferits i desenes d’edificis totalment destruït.

Aquestes setmanes, des de Montjuïc, l’Enric va poder escriure algunes cartes a la família.

Mentrestant, el Govern republicà de Negrín posava en pràctica un indult als desertors. El seu objectiu no era altre que reincorporar la força d’homes útils a files, també els milers de detinguts a la reraguarda.

A l’agost d’aquell annus horribilis, va saber que estava destinat a Ripoll, per tal de formar part de la 55a Divisió, 178 Brigada Mixta, Companyia de Depòsit, de les tropes republicanes.

La 55a Divisió replegava al juliol de 1938 la meitat dels caps, oficials, suboficials, soldats de la 43a Divisió, i estava sota les ordres del tinent coronel Ramírez.

Tot i que la seva instrucció no havia acabat a mitjans d’agost, s’envià al front, al sector de Balaguer. Novament es reorganitzà i traslladà al sector que anar de Tremp a Sort i Llavorsí.

Segons correspondència, hauria sol·licitat un aval a la seva tia Adela, per tal de poder sortir del camp de presoners, un enviament que s'endarrerí a causa del correu i no arribà a temps per canviar el curs de la seva història.

L'Enric Curià va formar part de la unitat 107 de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).

Les CTE aglutinaven estrangers d’entre 20 i 48 anys que havien de prestar obligatòriament serveis al Govern francès, tasques relacionades amb obres defensives a les fronteres i als campaments militars. Es calcula que hi van formar part al voltant de 20.000 republicans espanyols.

Al maig de 1940, l’exèrcit alemany invaeix França, i feu presoners a milers de republicans allí refugiats.

La darrera carta que la família conserva de l’Enric està datada d'aquells dies, del 25 de maig.

Detingut pels alemanys al territori ocupat de Delle, el 20 de juny de 1940 l’Enric Curià fou internat al frontstalag 140, a Belfort, i més tard traslladat a l’stalag XI B, a Fallingbostel, amb el número 86557.

En Julio Curià inicià la recerca del seu germà al 1960, adreçant-se al cònsol d'Espanya a París i a l'ambaixador d'Espanya a França; la resposta fou que no tenien dades del parador de l'Enric.

El 20 de març de 1961, responent aquesta recerca, es va rebre la constatació de la mort de l'Enric, 19 anys després que aquesta succeís, per part del Secretari General de la Federación Española de Deportados e Internados Políticos Víctimas del Fascismo (FEDIP), José Ester.

El règim franquista, però, estava al cas d’aquesta informació des dels anys 50, però la família mai la va rebre.

De fet, la Maria Teresa Curià va veure accidentalment, i per primera vegada, el document oficial de decés al 2012, al lloc web de Memoria Histórica del Ministerio de Justícia.