A les pageses lleidatanes d'avui, d'ahir i del demàLes dones de l'Horta de Lleida, la sal i el cor de la terraPer Cristina Mongay
Camps de perers, pomeres, pruneres, presseguers, oliveres, ametllers, panís, alfals, lavanda i hortalisses de tota mena configuren l’extens pulmó verd de la ciutatL'Horta de Lleida és un indret desconegut per molts però vital per comprendre la identitat de la ciutat
S’estén
en un total de 19.008 ha, un ‘terreno’ on el temps ve marcat al ritme del cicle
natural i on, com enlloc, es manté viva la flama de la tradició rural i la
cultura agroalimentària de Lleida.
Balàfia, Butsènit, Canet,
Caparrella, Cunillàs, Grenyana, La Copa d'Or, Les Torres de
Sanui, Llívia, Malgovern, Marimunt, Mariola, Montcada, Rufea, Sant Just, Sot de
Fontanet o Vallcalent són algunes de les 56 partides rurals que envolten la capital de Ponent.
Tot i cadascuna de les peculiaritats que les defineixen, totes elles tenen un mateix nexe en comú: el seu pal de paller. I aquest és, històricament, però també a l'actualitat, les seves dones.
De soca-rel o nouvingudes, fem altaveu a 11 d'elles.
Tot i cadascuna de les peculiaritats que les defineixen, totes elles tenen un mateix nexe en comú: el seu pal de paller. I aquest és, històricament, però també a l'actualitat, les seves dones.
De soca-rel o nouvingudes, fem altaveu a 11 d'elles.
Ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, sona el despertador a cal Chulito, a Fontanet lo Curt
A trenc d’alba es lleva la Rosa Batlle, una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa, amb totes les lletres, i amb tot el que això significa.
La Rosita, com l’anomena tothom qui l’estima, va néixer durant la llarga postguerra i, des de que té ús de raó, la seva vida ha estat lligada al camp.
Al ser la petita de tres germans pogué anar a estudi fins als 15 anys. Però ja llavors s'encarregava de la feina de la casa, donat que la família es dedicava a treballar la terra i a vendre al mercat.
Des de ben menuda ha lligat tomateres, ha fet conserva, s’ha cuidat dels conills i les gallines, i ha ajudat a preparar el recapte que vendria la mare al Mercat Magdalena.
Un cop casada la feina al camp i a casa continuà. Però, en aquest cas, el punt de venda de la seva collita passà a ser al Mercat del Pla.
“A mi m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió dels pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat”, explica Batlle.
La Rosita, com l’anomena tothom qui l’estima, va néixer durant la llarga postguerra i, des de que té ús de raó, la seva vida ha estat lligada al camp.
Al ser la petita de tres germans pogué anar a estudi fins als 15 anys. Però ja llavors s'encarregava de la feina de la casa, donat que la família es dedicava a treballar la terra i a vendre al mercat.
Des de ben menuda ha lligat tomateres, ha fet conserva, s’ha cuidat dels conills i les gallines, i ha ajudat a preparar el recapte que vendria la mare al Mercat Magdalena.
Un cop casada la feina al camp i a casa continuà. Però, en aquest cas, el punt de venda de la seva collita passà a ser al Mercat del Pla.
“A mi m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió dels pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat”, explica Batlle.
“Les dones de l’Horta hem hagut de treballar moltíssim. Fer moltes hores, matinar molt i, a la llarga, no hem guanyat gran cosa. Ni ens han valorat a casa, ni tampoc fora”, reconeix Batlle
"Segurament, si hagués nascut home, la demostració continua de coneixements i habilitats no se m'hauria demanat", indica Pifarré
La Marina Pifarré és la presidenta de l’Associació de Veïns del Camí de la Mariola.
Pifarré és una activista a favor de la causa feminista i la causa agrària.
Està afiliada a l’associació Dones món rural, que nasqué l’any 2018 i que engloba 158 sòcies pageses i ramaderes de tota Catalunya.
Ella era la petita de cinc germans d’una família pagesa, fundadors de la Lleteria Pifarré del carrer Caldereries, la qual venia llet a granel i productes del camp fins als setanta.
“De ben petita m’encarregava de repartir per les cases la llet que munyíem a la granja. Anàvem amb els càntirs sobre una tartaneta tirada per un cavall. M'havia fet un fart de pujar i baixar escales! I després, m’arreglava una mica, em ficava el vestido de luces i anava a escola, a Santa Anna. ‘Quina pudor que fas de llet’, més d’una vegada m’havien dit les monges o les companyes de pupitre”, explica entre riures.
Pifarré era una jove decidida que començà a treballar en una cooperativa agrícola. A més, volia estudiar dret, i va haver de demostrar la seva vàlua davant dels pares i la família per tal de poder caminar el camí que havia escollit.
Pifarré és una activista a favor de la causa feminista i la causa agrària.
Està afiliada a l’associació Dones món rural, que nasqué l’any 2018 i que engloba 158 sòcies pageses i ramaderes de tota Catalunya.
Ella era la petita de cinc germans d’una família pagesa, fundadors de la Lleteria Pifarré del carrer Caldereries, la qual venia llet a granel i productes del camp fins als setanta.
“De ben petita m’encarregava de repartir per les cases la llet que munyíem a la granja. Anàvem amb els càntirs sobre una tartaneta tirada per un cavall. M'havia fet un fart de pujar i baixar escales! I després, m’arreglava una mica, em ficava el vestido de luces i anava a escola, a Santa Anna. ‘Quina pudor que fas de llet’, més d’una vegada m’havien dit les monges o les companyes de pupitre”, explica entre riures.
Pifarré era una jove decidida que començà a treballar en una cooperativa agrícola. A més, volia estudiar dret, i va haver de demostrar la seva vàlua davant dels pares i la família per tal de poder caminar el camí que havia escollit.
“Tradicionalment, la dona a l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal. Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa”, explica Pifarré
"Els diumenges eren per les noies de la meva generació una festa major!", explica Grau
L’Antònia Grau és filla de l’Horta de tota la vida. Va néixer en plena Guerra Civil, a la Lleida republicana.
Amb el pas dels anys ha viscut en diverses torres i ha passat per les partides rurals d’Alpicat, Balàfia i Mariola, on finalment va crear la seva pròpia família.
Dels 5 als 14 anys va estudiar a l’escola Doña Carmen, i de ben joveneta compaginava els estudis amb el treball al camp i les classes de costura.
L'únic moment d'esbarjo i oci que coneixia tenia lloc els diumenges. Llavors, quedava amb les amigues per anar a passejar al carrer Major, al cinema o a ballar al Sicoris. Va ser allí on va conèixer al seu marit.
Amb el pas dels anys ha viscut en diverses torres i ha passat per les partides rurals d’Alpicat, Balàfia i Mariola, on finalment va crear la seva pròpia família.
Dels 5 als 14 anys va estudiar a l’escola Doña Carmen, i de ben joveneta compaginava els estudis amb el treball al camp i les classes de costura.
L'únic moment d'esbarjo i oci que coneixia tenia lloc els diumenges. Llavors, quedava amb les amigues per anar a passejar al carrer Major, al cinema o a ballar al Sicoris. Va ser allí on va conèixer al seu marit.
"Ara mateix no es pot viure únicament de la terra: o se n’ha de tenir moltíssima i disposar de maquinària, o s’ha de combinar amb altres feines. No en quedarà cap de pagès a l’Horta de Lleida!”, diu Grau
“Treballar amb la terra i els animals s’ha de fer per devoció, i no per obligació”, indica Aragonès
L’Anna Aragonès és néta i filla de pagesos i, a l’hora de decantar-se professionalment, decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.
Viu a tocar del camp i la granja, a la partida de Vallcalent.
Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que en elles hi ha participat del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa.
Actualment, Aragonès desenvolupa les funcions de presidenta de Productors de l’Horta, una associació que vol donar visibilitat al gran ventall de productes de proximitat de l’Horta de Lleida. També, que aposta per la innovació i per l’organització d’activitats comercials, culturals i agràries.
“Cada vegada costa més fer viable les petites explotacions de l’Horta de Lleida, i estem abocats a anar a les grans cooperatives. La pandèmia ha estat un cop molt dur per a tothom, però que ens ha donat l'oportunitat de valorar el producte de proximitat i de tancar el cicle de consum amb els productors del nostre voltant”, diu Aragonès.
Viu a tocar del camp i la granja, a la partida de Vallcalent.
Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que en elles hi ha participat del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa.
Actualment, Aragonès desenvolupa les funcions de presidenta de Productors de l’Horta, una associació que vol donar visibilitat al gran ventall de productes de proximitat de l’Horta de Lleida. També, que aposta per la innovació i per l’organització d’activitats comercials, culturals i agràries.
“Cada vegada costa més fer viable les petites explotacions de l’Horta de Lleida, i estem abocats a anar a les grans cooperatives. La pandèmia ha estat un cop molt dur per a tothom, però que ens ha donat l'oportunitat de valorar el producte de proximitat i de tancar el cicle de consum amb els productors del nostre voltant”, diu Aragonès.
“És molt important que les futures generacions siguin conscients de l’esforç de les coses i que aquestes necessiten el seu temps per donar fruits”, explica Aragonès
"A Lleida ho vam haver d’aprendre tot, perquè les feines eren molt diferents a les de la muntanya!", apunta Vidal
La Montserrat Vidal és una de les moltes dones rurals de l'Horta de Lleida migrants dels Pirineus.
Ella va baixar a Lleida amb els seus pares des de l'Estaon (Pallars Sobirà). Ho va fer als anys seixanta, deixant enrere el poble i la compra de mules familiar per emprenedre un nou projecte de cultiu d’hortalisses i peres de la classe llimonera i blanquilla.
Van establir-se a la partida d'Empresseguera, on els veïns i veïnes, juntament amb els de Camí de la Mariola els van acollir càlidament.
“A l’Horta de Lleida ens van acollir molt bé i ens van explicar quan tocava plantar tomata, quan i com esporgar les pereres, etc. I ens baixaven amb un remolquet tot el recapte per vendre a la plaça”, explica Vidal.
Ella va baixar a Lleida amb els seus pares des de l'Estaon (Pallars Sobirà). Ho va fer als anys seixanta, deixant enrere el poble i la compra de mules familiar per emprenedre un nou projecte de cultiu d’hortalisses i peres de la classe llimonera i blanquilla.
Van establir-se a la partida d'Empresseguera, on els veïns i veïnes, juntament amb els de Camí de la Mariola els van acollir càlidament.
“A l’Horta de Lleida ens van acollir molt bé i ens van explicar quan tocava plantar tomata, quan i com esporgar les pereres, etc. I ens baixaven amb un remolquet tot el recapte per vendre a la plaça”, explica Vidal.
“La dona ramadera no ha conegut vacances, ni cap descans. Hauria volgut tenir quatre mans per arribar a tot! Dormíem poques hores, sort que érem joves”, bromeja Vidal
L'objectiu: mantenir viu i fort el batec de l'agrocultura
Vidal a l'entrada de casa
Pantalla completa
Vidal es va casar amb en Pere, fill de l’Horta, i des del 1973 va assumir la gestió de la granja familiar Pifarré.
“Quan vam plegar de les vaques em vaig adonar del gran sacrifici que havia fet durant els anys. Tant el meu, com el de les dones pageses i ramaderes de la meva generació”, explica Vidal.
Va treballar incansable en el negoci familiar fins al 1994, quan un dels seus fills s’hi incorpora i n’agafa el relleu.
El futur de la pagesia i la ramaderia de la petita explotació, la fórmula per excel·lència dels productors i productores de l’Horta de Lleida, ha hagut de fer front a l’agressiu sistema de compravenda de productes exportats, i a la mecanització.
Tots els seus esforços laborals i vitals, però, no tenen actualment el retorn econòmic que mereixen, ni tant sols en moltes ocasions arriben a cobrir les despeses de la producció. Aquesta situació fa pràcticament insostenible viure única i exclusivament de les produccions.
Així, diverses famílies de l’Horta de Lleida s’han aventurat a cercar noves solucions, a redissenyar-se per tal d’oferir al públic els seus productes tradicionals amb un valor afegit.
Va sorgir així la marca 'Horta de Lleida', que apropa l'experiència de l’agrocultura a petits i grans, lleidatanes, lleidatans i forasters, per tal de redescobrir la saviesa de la natura, els ritmes de l’hort i els seus productes, les tasques de pagès, la seva història i la importància de consumir producte de proximitat i de temporada.
“Quan vam plegar de les vaques em vaig adonar del gran sacrifici que havia fet durant els anys. Tant el meu, com el de les dones pageses i ramaderes de la meva generació”, explica Vidal.
Va treballar incansable en el negoci familiar fins al 1994, quan un dels seus fills s’hi incorpora i n’agafa el relleu.
El futur de la pagesia i la ramaderia de la petita explotació, la fórmula per excel·lència dels productors i productores de l’Horta de Lleida, ha hagut de fer front a l’agressiu sistema de compravenda de productes exportats, i a la mecanització.
Tots els seus esforços laborals i vitals, però, no tenen actualment el retorn econòmic que mereixen, ni tant sols en moltes ocasions arriben a cobrir les despeses de la producció. Aquesta situació fa pràcticament insostenible viure única i exclusivament de les produccions.
Així, diverses famílies de l’Horta de Lleida s’han aventurat a cercar noves solucions, a redissenyar-se per tal d’oferir al públic els seus productes tradicionals amb un valor afegit.
Va sorgir així la marca 'Horta de Lleida', que apropa l'experiència de l’agrocultura a petits i grans, lleidatanes, lleidatans i forasters, per tal de redescobrir la saviesa de la natura, els ritmes de l’hort i els seus productes, les tasques de pagès, la seva història i la importància de consumir producte de proximitat i de temporada.
Vidal a l'entrada de casa
“Viure a l'Horta em dona satisfacció i pau. No la canviaria per res del món”, explica Martínez
La Núria Martínez no es considera pagesa.
No obstant això, viu a la partida de Sot de Fontanet des de fa quaranta anys, i ha vist amb els seus propis ulls el diàleg continu que aquesta ha hagut de lliurar amb el nucli urbà a qui envolta.
Considera que l’Horta de Lleida, tot i la proximitat amb la ciutat, és la gran desconeguda, i també que no és prou respectada.
“La gent de Lleida que s’apropen a l’Horta haurien de cuidar més aquest indret, ja que hi ha moltes famílies que hi vivim. Es tracta de civisme. Quan passegen pels camins, molt avien els gossos, i aquests se’t colen a casa, o s’enfronten amb els teus animals; d’altres llencen brutícia als marges. Nosaltres no som pas cap abocador”, apunta Martínez.
Martínez va arribar a l’Horta l’any 1975. Ho feu per amor, després de casar-se amb un pagès. Així va fer que canviés la seva vida als pisos Ramiro Ledesma, al barri de la Mariola, i la seva feina en un estudi fotogràfic a la ciutat, per la vida al camp.
No obstant això, viu a la partida de Sot de Fontanet des de fa quaranta anys, i ha vist amb els seus propis ulls el diàleg continu que aquesta ha hagut de lliurar amb el nucli urbà a qui envolta.
Considera que l’Horta de Lleida, tot i la proximitat amb la ciutat, és la gran desconeguda, i també que no és prou respectada.
“La gent de Lleida que s’apropen a l’Horta haurien de cuidar més aquest indret, ja que hi ha moltes famílies que hi vivim. Es tracta de civisme. Quan passegen pels camins, molt avien els gossos, i aquests se’t colen a casa, o s’enfronten amb els teus animals; d’altres llencen brutícia als marges. Nosaltres no som pas cap abocador”, apunta Martínez.
Martínez va arribar a l’Horta l’any 1975. Ho feu per amor, després de casar-se amb un pagès. Així va fer que canviés la seva vida als pisos Ramiro Ledesma, al barri de la Mariola, i la seva feina en un estudi fotogràfic a la ciutat, per la vida al camp.
“Sóc molt feliç a l’Horta. L’únic soroll que hi sents és el cant de les aus, algun gatet o porc senglar, i el tren”, explica Martínez
“Amb Dones de l’Horta, les pageses de Lleida se senten lliures”, diu Comes
La Dolors Comes és la presidenta de l'Associació de Veïns de la Partida de Grenyana. També és la secretaria de la comissió de l’Horta de la Federació d’Associació de Veïns de Lleida (FAVLL) i la presidenta del col·lectiu Dones de l’Horta.
“Gràcies a una subvenció de l’Institut Català de la Dona, moltes dones de l’Horta de Lleida han pogut sortir de casa i veure món. Han anat en microbus o tren i, entre altres espais, han visitat el Parlament de Catalunya”, explica Comes.
La proposta de Comes de sortir de les torres, però, no va tenir un camí fàcil inicialment, ni tampoc va ser gaire ben rebuda entre gran part dels veïns.
“Al primer moment, quan va arrencar ‘Dones de l’Horta’, va anar fatal! Em van posar tots els pals possibles a les rodes! Pots comptar que en moltes cases hi havia el nom meu i els deien que ‘A aquesta, ni mirar-la’”, explica rient.
El punt de trobada d’aquest col·lectiu és l’antiga escola de Granyena, un espai que Comes mima i cuida amb dedicació.
“Gràcies a una subvenció de l’Institut Català de la Dona, moltes dones de l’Horta de Lleida han pogut sortir de casa i veure món. Han anat en microbus o tren i, entre altres espais, han visitat el Parlament de Catalunya”, explica Comes.
La proposta de Comes de sortir de les torres, però, no va tenir un camí fàcil inicialment, ni tampoc va ser gaire ben rebuda entre gran part dels veïns.
“Al primer moment, quan va arrencar ‘Dones de l’Horta’, va anar fatal! Em van posar tots els pals possibles a les rodes! Pots comptar que en moltes cases hi havia el nom meu i els deien que ‘A aquesta, ni mirar-la’”, explica rient.
El punt de trobada d’aquest col·lectiu és l’antiga escola de Granyena, un espai que Comes mima i cuida amb dedicació.
“Les dones som el pal de paller de les famílies i les empreses agràries, hem criat els nostres fills i filles, cuidat de les persones grans i hem treballat –i treballem– la terra. Però la nostra feina mai ha estat reconeguda ni valorada”, sentencia Comes
“Les dones nascudes a l’entorn rural tenim un gran vincle amb la terra que ens ha vist néixer. Som rurals amb orgull!”, afirma Valls
La Mireia Valls és la presidenta de la partida rural de Butsènit. Tot i que professionalment es dedica a una feina més enllà de l’Horta, després de casar-se i afillar-se, va decidir tornar al tros per viure.
Valls és de família pagesa, originària de Grenyana, Rufea i Butsènit.
"El territori és el nostre punt fort i ens hi costa marxar. De fet, quan vaig ser mare, vaig decidir tornar a la torre i criar-hi les meves filles”.
L’escola de Butsènit desperta una gran estima en Valls, ja que en les seves aules van aprendre les primeres lletres el seu besavi, el seu padrí, el seu pare, ella i les seves filles.
Tradicionalment, l'educació de les nenes rurals ha estat desigual respecte a la dels nens, una desigualtat que les acompanyaria al llar de la vida i que es marcava ja ben fort en la tendra infantesa.
“Quan vam celebrar el centenari de l’escola ens van adonar, mirant algunes fotografies, que hi havia nenes grans que venien acompanyades de bebès. Es tractava dels seus germans i germanes petites, a qui havien de cuidar mentre els pares treballaven al camp. I podien anar a estudiar sempre i quan cuidessin a les criatures i després anessin a fer el dinar”, afegeix Valls.
Valls és de família pagesa, originària de Grenyana, Rufea i Butsènit.
"El territori és el nostre punt fort i ens hi costa marxar. De fet, quan vaig ser mare, vaig decidir tornar a la torre i criar-hi les meves filles”.
L’escola de Butsènit desperta una gran estima en Valls, ja que en les seves aules van aprendre les primeres lletres el seu besavi, el seu padrí, el seu pare, ella i les seves filles.
Tradicionalment, l'educació de les nenes rurals ha estat desigual respecte a la dels nens, una desigualtat que les acompanyaria al llar de la vida i que es marcava ja ben fort en la tendra infantesa.
“Quan vam celebrar el centenari de l’escola ens van adonar, mirant algunes fotografies, que hi havia nenes grans que venien acompanyades de bebès. Es tractava dels seus germans i germanes petites, a qui havien de cuidar mentre els pares treballaven al camp. I podien anar a estudiar sempre i quan cuidessin a les criatures i després anessin a fer el dinar”, afegeix Valls.
“En el món rural, la dona ha estat sempre en un segon pla. Però, també és veritat que ha tingut més pes que l’home en la família rural, ja que ha compaginat tres jornades: casa, família i camp”, explica Valls
“Jo sí que veig futur en la pagesia, però l’únic camí viable és donar valor a la producció i al productor”, apunta Torrelles
La Carolina Torrelles és filla de l’Horta, la petita de tres germans. Més concretament, de la partida Cunillàs, al pla de Gualda.
Per circumstàncies laborals, ja no viu a la torre on va néixer, però sent una estima irrefrenable pels conreus i pel camp.
Torrelles volia formar-se en algun àmbit relacionat amb la saviesa de la terra, i es decantà per la Dietètica. Més tard, combinà aquests estudis amb els del món social, on actualment treballa.
Està convençuda que som el que mengem i que, des de la pandèmia, potser s’ha fet més ressò de la importància del consum dels aliments ecològics.
No dubta, tampoc, que un el futur no gaire llunyà tornarà a viure a l’Horta, i que farà un hortet.
Per circumstàncies laborals, ja no viu a la torre on va néixer, però sent una estima irrefrenable pels conreus i pel camp.
Torrelles volia formar-se en algun àmbit relacionat amb la saviesa de la terra, i es decantà per la Dietètica. Més tard, combinà aquests estudis amb els del món social, on actualment treballa.
Està convençuda que som el que mengem i que, des de la pandèmia, potser s’ha fet més ressò de la importància del consum dels aliments ecològics.
No dubta, tampoc, que un el futur no gaire llunyà tornarà a viure a l’Horta, i que farà un hortet.
“Néixer dona suposa fer-ho amb una responsabilitat triplicada respecte a un home. I això s’exagera al camp. Has d’anar a demostrar contínuament la teva vàlua, que saps de què parles. I és veritat, me n’he trobat amb moltes de carades pel fet de ser dona i estar vinculada amb la terra”, confessa Torrelles
“Valorem la qualitat del producte agroalimentari, no la quantitat que se’n pot extreure”, expliquen les germanes Vila
L’Anna i l’Ester Vila són un cas paradigmàtic. Elles no tenen cap tipus de llaç ‘històric’ amb l’Horta de Lleida. De fet, vivien fins fa pocs anys al cor de Lleida, a Rambla Ferran.
Cercant una millor qualitat de vida per a elles i les seves famílies, van fer un gir de 180 graus i es van traslladar a viure a la partida de Montcada.
Es van trasllada a una casa ‘doble’: una torre i l’antiga granja de porcs, ja rehabilitada i legalitzada com a vivenda, per fortuna.
Lluny del que podrien haver fet altres famílies ‘nouvingudes’ a l’Horta de Lleida, s’han implicat totalment en els esdeveniments de la partida. Així, van decidir experimentar amb la tradició agroalimentària de la zona, i engegar un projecte de criança d’ous ecològics 100% l'any 2015.
Cercant una millor qualitat de vida per a elles i les seves famílies, van fer un gir de 180 graus i es van traslladar a viure a la partida de Montcada.
Es van trasllada a una casa ‘doble’: una torre i l’antiga granja de porcs, ja rehabilitada i legalitzada com a vivenda, per fortuna.
Lluny del que podrien haver fet altres famílies ‘nouvingudes’ a l’Horta de Lleida, s’han implicat totalment en els esdeveniments de la partida. Així, van decidir experimentar amb la tradició agroalimentària de la zona, i engegar un projecte de criança d’ous ecològics 100% l'any 2015.
"Vam arrencar el nostre projecte amb molta il·lusió. I, de fet, no hem parat de fer-lo gran, ampliant la granja i obrint una rostisseria. Però va costar molt d'arrencar-lo. Vam tardar cinc anys a causa de la burocràcia i la pila de permisos. És impossible que, estant les coses així muntades, els joves ens puguem dedicar exclusivament al sector", explica Ester Vila
El mercat és l'oasi social de la pagesa lleidatana. Ho ha estat així des de temps immemorials. És intercanvi de productes per diners, però també de notícies, receptes, curiositats i més d'un acudit"Nena, a quant va el quilo?"La venedora recomana, contagia entusiasme, i ofereix als públics el fruit de tots els seus esforços
La rapidesa que dicta els
nostres dies fa que socialment visitem menys els mercats de fruita i
hortalisses del que ho fèiem abans. Però aquests conserven la màgia de les
nissagues de venedores i venedors, d'aquí i de fora.
Diuen que per conèixer una societat, cal visitar els seus mercats, i degustar el seu producte autòcton. Perquè la marca Horta de Lleida és més que un nom, és un sentiment de pertinença, ple d'històries.
Diuen que per conèixer una societat, cal visitar els seus mercats, i degustar el seu producte autòcton. Perquè la marca Horta de Lleida és més que un nom, és un sentiment de pertinença, ple d'històries.
Si el centre és el cor de Lleida, les partides de l’Horta són els seus pulmonsUn rebost ple de delícies de tota mena, una porta oberta a les tradicions, els sabors i els aromes de sempre. Saviesa que les dones han sabut recollir, i trametre, en cassoles de tros, conserves i melmelades, ratafies i caragols amb catxipanda. També amb les fórmules del sabó de casa o els olis de cop.
Dones generoses, constants, valentes i treballadores que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces les seves famílies i la terra que les ha vist néixer i acollir.
Dones que s’han arremangat les mànigues perquè a les torres i a les cases de ciutat no hi falti de res, tot i les picades de mosquits, tot i omplir-se els kets de cua de rata, tot i la la picassó del préssec, i tot i la cremor del fred i el sol.
Hores omplint galledes de recapte, aclarint els fruiters, triant fruita per a la taula o per fer suc, aixecant la pala del brassal per regar o donant menjar i beure als animals.
Dones que entomen el futur amb força, tot i conscients que hauran de lidiar per la supervivència de la seva manera de viure, la del seu medi, i la seva naturalesa femenina.
Dones que s’han arremangat les mànigues perquè a les torres i a les cases de ciutat no hi falti de res, tot i les picades de mosquits, tot i omplir-se els kets de cua de rata, tot i la la picassó del préssec, i tot i la cremor del fred i el sol.
Hores omplint galledes de recapte, aclarint els fruiters, triant fruita per a la taula o per fer suc, aixecant la pala del brassal per regar o donant menjar i beure als animals.
Dones que entomen el futur amb força, tot i conscients que hauran de lidiar per la supervivència de la seva manera de viure, la del seu medi, i la seva naturalesa femenina.
L’estima vers la terra i la natura dibuixa un somriure en les 11 dones que configuren aquest reportatge
La vida al camp ha suposat, per a totes elles, el nexe més fort i més real amb la vida i el cicle de la natura.
Des de l'esclat de floració al repòs dels camps durant la hibernació, passant per la recol·lecció i la preparació de la terra, el ritme pausat, però actiu, de l'Horta de Lleida és el teló de fons del seu dia a dia.
Des de l'esclat de floració al repòs dels camps durant la hibernació, passant per la recol·lecció i la preparació de la terra, el ritme pausat, però actiu, de l'Horta de Lleida és el teló de fons del seu dia a dia.
11 dones que amb les seves 11 mirades ens descobreixen com de profundament marca la terra, una petjada que no s’esborra ni amb el pas dels anys, i ni amb els anars i venirs de la vida.
Dones d’arrels profundes que s’abracen amb força a la tradició i l'actualitat, i que broten i s'agermanen, fent-se pas entre la malesa, amb l’atenció posada en el futur.
Desplazarse hacia abajo para continuar
Swipe to continue
Deslíze el dedo por la pantalla para continuar
Les dones de l'Horta de Lleida, la sal i el cor de la terra
Un petit homenatge a les dones que al llarg de la història, amb la seva empenta i passió, han treballat i tingut cura del cinturó verd de la ciutat de Lleida
L'Horta de Lleida és un indret desconegut per molts però vital per comprendre la identitat de la ciutat
Ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, sona el despertador a cal Chulito, a Fontanet lo Curt
“Les dones de l’Horta hem hagut de treballar moltíssim. Fer moltes hores, matinar molt i, a la llarga, no hem guanyat gran cosa. Ni ens han valorat a casa, ni tampoc fora”, reconeix Batlle
"L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”, confessa Batlle
"Segurament, si hagués nascut home, la demostració continua de coneixements i habilitats no se m'hauria demanat", indica Pifarré
“Tradicionalment, la dona a l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal. Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa”, explica Pifarré
“Les administracions no donen suport real al pagès, al petit explotador de la terra”, diu Pifarré
"Els diumenges eren per les noies de la meva generació una festa major!", explica Grau
"Ara mateix no es pot viure únicament de la terra: o se n’ha de tenir moltíssima i disposar de maquinària, o s’ha de combinar amb altres feines. No en quedarà cap de pagès a l’Horta de Lleida!”, diu Grau
“Treballàvem de punta de sol fins que es feia fosc. Era una vida molt dura la de pagès, que no coneixia descans ni vacances", indica Grau
“Treballar amb la terra i els animals s’ha de fer per devoció, i no per obligació”, indica Aragonès
“És molt important que les futures generacions siguin conscients de l’esforç de les coses i que aquestes necessiten el seu temps per donar fruits”, explica Aragonès
“Hem d'incloure a la dona rural a la feina del tros i en la presa de decisions”, diu Aragonès
"A Lleida ho vam haver d’aprendre tot, perquè les feines eren molt diferents a les de la muntanya!", apunta Vidal
“La dona ramadera no ha conegut vacances, ni cap descans. Hauria volgut tenir quatre mans per arribar a tot! Dormíem poques hores, sort que érem joves”, bromeja Vidal
“Viure a l'Horta em dona satisfacció i pau. No la canviaria per res del món”, explica Martínez
“Sóc molt feliç a l’Horta. L’únic soroll que hi sents és el cant de les aus, algun gatet o porc senglar, i el tren”, explica Martínez
“No es promociona la fruita de Lleida! Ni tan sols en la seva restauració, o molts dels seus comerços!", denuncia Martínez
“Amb Dones de l’Horta, les pageses de Lleida se senten lliures”, diu Comes
“Les dones som el pal de paller de les famílies i les empreses agràries, hem criat els nostres fills i filles, cuidat de les persones grans i hem treballat –i treballem– la terra. Però la nostra feina mai ha estat reconeguda ni valorada”, sentencia Comes
“La dona de l’Horta de Lleida és forta, valenta, capaç d’afrontar qualsevol situació”, diu Comes
“Les dones nascudes a l’entorn rural tenim un gran vincle amb la terra que ens ha vist néixer. Som rurals amb orgull!”, afirma Valls
“En el món rural, la dona ha estat sempre en un segon pla. Però, també és veritat que ha tingut més pes que l’home en la família rural, ja que ha compaginat tres jornades: casa, família i camp”, explica Valls
“L’Horta ha d’abraçar el màxim d'esveneniments culturals, socials i medioambientals”, explica Valls
“Jo sí que veig futur en la pagesia, però l’únic camí viable és donar valor a la producció i al productor”, apunta Torrelles
“Néixer dona suposa fer-ho amb una responsabilitat triplicada respecte a un home. I això s’exagera al camp. Has d’anar a demostrar contínuament la teva vàlua, que saps de què parles. I és veritat, me n’he trobat amb moltes de carades pel fet de ser dona i estar vinculada amb la terra”, confessa Torrelles
“Al comerç s’ha de saber transmetre l’amor dels productes de la terra”, diu Torrelles
“Valorem la qualitat del producte agroalimentari, no la quantitat que se’n pot extreure”, expliquen les germanes Vila
"Vam arrencar el nostre projecte amb molta il·lusió. I, de fet, no hem parat de fer-lo gran, ampliant la granja i obrint una rostisseria. Però va costar molt d'arrencar-lo. Vam tardar cinc anys a causa de la burocràcia i la pila de permisos. És impossible que, estant les coses així muntades, els joves ens puguem dedicar exclusivament al sector", explica Ester Vila
“La gent, si vol, en pot aprendre de fer de pagès o granger”, afirmen les Vila
"Nena, a quant va el quilo?"
Si el centre és el cor de Lleida, les partides de l’Horta són els seus pulmons
